Exercitio electronic (2)

(Languages of this post: Interlingua, Spanish, Catalan, Galician, Portuguese, French, Italian, Swedish, Danish, Norwegian, English)

Sovente io pensa del stratas
presso Hiroshima,
ubi milles de personas
vagava sin destination,
perdite in lor sufrimento indecibile
con lor corpores disfigurate
per le calor adurente del bomba.
E io time un repetition final
de ille evento in le nomine
de alicun ben plus grande
inspirate in philosophias destructive
que paralysa nostre existentia…
un evento inconcepibile
que destruera milliones de dolor incredibile,
liberante nos del absurditate
de un existentia insensate.
Nostre racia es totevia multo juvene,
e como un gruppo de infantes perdite
qui vide le realitate
de un maniera pueril e mythologic,
trappate in pensamentos monstruose
que veni del phantasmos obsur e profunde
in nostre imaginationes febril.
Totevia nos pote esser destruite
ante poter escappar
de nostre cavernas obscure
al luce que assecurara nostre superviventia
in loco de nostre destruction lente,
que finalmente non lassara un sol tracia
de nostre presentia sur iste terra,
que usque nunc nos sta a occider gradualmente
in su vengiantia
durante que nos lo occide
con nostre veneno.


Pienso a menudo en las calles
cerca de Hiroshima,
donde miles de personas vagaban sin rumbo,
perdidas en su sufrimiento indecible
con sus cuerpos desfigurados
por el calor abrasador de la bomba.
Y tengo miedo de una repetición final
de ese evento en el nombre de algún bien mayor,
inspirado en filosofías destructives
que paralizan nuestra existencia…
un acontecimiento inconcebible
que destruirá millones de dolor increíble,
liberándolos de la absurdidad
de una existencia sin sentido.
Nuestra raza es aún muy joven,
y como un grupo de niños perdidos
que ven la realidad
de una manera pueril y mitológica,
atrapados en pensamientos monstruosos
que vienen de los fantasmas oscuros y profundos
en nuestras imaginaciones febriles.
Todavía podemos ser destruidos
antes de poder escaper
de nuestras cuevas oscuras
a la luz que asegurará nuestra supervivencia
en lugar de nuestra destrucción lenta,
que finalmente no dejará un solo rastro
de nuestra presencia en esta tierra,
que hasta ahora nos está matando poco a poco
en su venganza
mientras la matamos con nuestros venenos.

Penso sovint als carrers prop d’Hiroshima,
on milers de persones vagaven sense rumb,
perdudes en el seu sofriment
amb els seus cossos desfigurats
per la calor abrasador de la bomba.
I tinc por d’una repetició final
d’aquest esdeveniment
en el nom d’algun bé major,
inspirat en filosofies destructives
que paralitzen la nostra existència…
un esdeveniment inconcebible
que destruirà milions de dolor increïble,
alliberant-los de l’absurditat
d’una existència sense sentit.
La nostra raça és encara molt jove,
i com un grup de nens perduts
que veuen la realitat
d’una manera pueril i mitològica,
atrapats en pensaments monstruosos
que vénen dels fantasmes foscos i prefunds
en les nostres imaginacions febrils.
Encara podem ser destruïts
abans de poder escaper
de les nostres coves fosques
a la llum que assegurarà la nostra supervivència
en lloc de la nostra destrucció lenta,
que finalment no deixarà un sol raster
de la nostra presència en aquesta terra,
que fins ara ens està matant poc a poc
en la seva venjança
mentre la matem amb els nostres verins.

Penso sempre nas rúas preto de Hiroshima,
onde miles de persoas vagaban sen rumbo,
perdidas nos seus sufrimentos indescritíveis
cos seus corpos desfigurados
polo calor escaldante da bomba.
E teño medo a unha repetición final deste evento,
en nome dun ben maior,
inspirado polas filosofías destrutivas
que paralizan a nosa existencia…
evento inconcibible
que destruirá millóns dunha dor incrible,
liberando-nos da absurdidade
dunha existencia sen sentido.
Nosa raza é aínda moi xuvenil,
e como un grupo de nenos perdidos
que ve a realidade de forma pueril e mitolóxica,
absorta en pensamentos monstruosos
que veñen das nosas pantasmas escuras
e profundas nas nosas imaxinacións febris.
Aínda podemos ser destruídos
antes de que nós poidamos saír
da nosa cova escura para a luz
que pode asegurar a nosa supervivencia,
en vez da nosa destrución lenta
que non deixará calquer vestixio
da nosa presenza nesta terra,
que ainda agora está matando nos,
mentres estamos matando-a cos nosos velenos.

Penso sempre nas ruas perto de Hiroshima,
onde milhares de pessoas vagavam sem rumo,
perdidas nos seus sofrimentos indescritíveis
com seus corpos desfigurados
pelo calor escaldante da bomba.
E tenho medo de uma repetição final
deste evento, em nome de um bem maior,
inspirado pelas filosofias destrutivas
que paralisam a nossa existência..
evento inconcebível
que destruirá milhões de dor incrível,
libertando-os da absurdidade
de uma existência sem sentido.
Nossa raça é ainda muito jovem
e como um grupo de meninos perdidos
que vêem a realidade
de forma pueril e mitológica,absortos
em pensamentos monstruosos
que vêm dos fantasmas escuras e profundas
em nossas imaginações febris.
Ainda podemos ser destruídos
antes de podermos sair de nossas cavernas escuras
para a luz que pode garantir nossa sobrevivência,
em vez de nossa destruição lenta
que não deixará qualquer vestígio
da nossa presença nesta terra,
que ainda está matando-nos,
enquanto estamos matando-a
com os nossos venenos.

Je pense souvent à des rues près d’Hiroshima,
où des milliers de personnes erraient sans but,
perdues dans leurs indicibles souffrances
de leurs corps défigurés par la chaleur torride
de la bombe.
Et j’ai peur de la répétition finale de cet événement
au nom d’un plus grand bien,
inspiré par des philosophies destructrices
qui paralysent notre existence…
un événement inconceivable
qui détruit des millions
dans la douleur incroyable,
en les libérant de l’absurdité d’une existence
vide de sens.
Notre race est encore très jeune,
et comme un groupe d’enfants perdus
nous voyons la réalité
d’une manière puérile et mythologique,
piégés dans des pensées monstrueuses
qui viennent des fantômes sombres
au fond de nos imaginations fiévreuses.
Nous pouvons encore être détruits
avant que nous puissions sortir
de nos cavernes sombres
à la lumière qui assurera notre survie
au lieu de notre destruction lente,
ce qui finira par ne pas laisser
une seule trace de notre presence
sur cette terre,
qui aujourd’hui
est lentement en train de nous tuer
dans sa revanche
pendant que nous la tuons avec nos poisons.

Penso spesso per le strade vicino a Hiroshima,
dove migliaia di persone vagavano senza meta,
perse nelle loro sofferenze indicibili
dei loro corpi sfigurati
dal calore della bomba.
E temo la ripetizione finale di questo evento
a nome di un bene più grande,
ispirato delle filosofie distruttive
che paralizzano le nostre vite…
inconcepibile evento
che distruggerà milioni di dolore incredibile,
liberandoli dall’assurdità
di un’esistenza priva di significato.
La nostra gara è ancora molto giovane,
e come un gruppo di bambini perduti,
noi vediamo la realtà di un modo infantile e mitologico
intrappolati in pensieri di fantasmi
che vengono a essere sul fondo
delle nostre febbrili immaginazioni.
Possiamo ancora essere distrutti
prima che possiamo lasciare la nostra grotta buia
nella luce che garantirà la nostra sopravvivenza,
invece della nostra distruzione lenta,
che alla fine non lascerà alcuna traccia
della nostra presenza su questa terra,
che ancora sta uccidendoci lentmente in mano,
mentre stiamo uccidendola con i nostri veleni.

Jag tänker ofta på gatorna i närheten av Hiroshima,
där tusentals människor vandrade planlöst,
förlorade i sina obeskrivligt lidande
med sina kroppar vanställda
av den brännande hettan av bomben.
Och jag är rädd
för en slutlig upprepning
av händelsen i namn av några större goda,
inspirerad av destruktiva filosofier
som lamslår vår existens…
en oskälig händelse
som kommer miljoner
i otrolig smärta förstöra,
befriar dem från det absurd
i en meningslös existens.
Vår ras är fortfarande mycket ung,
och som en grupp försvunna barn
vi se verkligheten
i barnsliga och mytologiska sätt,
anhållna i monstruösa tankar
som kommer
från den mörka skuggvarelserna djupt
i vårt febriga fantasi.
Vi kan ännu förstöras innan vi kan fly
från våra mörka grotto
in i ljuset som kommer att försäkra
vår överlevnad i stället för
vår långsamma förstörelse,
som så småningom inte kommer
att lämna ett enda spar
av vår närvaro på denna jord,
som redan nu är långsamt döda oss
i sin hämnd medan
vi döda den med våra gifter.

Jeg tænker ofte på gaderne
i nærheden af Hiroshima,
hvor tusindvis af mennesker
vandrede formålsløst,
fortabt i deres ubeskrivelige lidelser
med deres krop skæmmes
af den brændende varme bombe.
Og jeg er bange for en endelig gentagelse
af denne begivenhed
i navnet på nogle større gode,
der er inspireret af destruktive filosofier,
der lammer vores eksistens…
en samvittighedsløse begivenhed,
der vil ødelægge millioner
i utrolige smerter, slippe dem
fra det absurde i en meningsløs tilværelse.
Vores race er stadig meget ung,
og som en gruppe af forsvundne børn,
vi ser virkeligheden
i barnagtig og mytologiske måder
fanget i monstrøse tanker,
der kommer fra den mørke fantomer
dybt i vores febrilsk fantasi.
Vi kan endnu ikke blive ødelagt,
før vi kan flygte
fra vores mørke huler ind i lyset,
som vil forsikre vores overlevelse i
stedet for vores langsom ødelæggelse,
som i sidste ende ikke vil efterlade
et eneste spor af vores tilstedeværelse
på denne jord,
som allerede nu er langsomt dræbe os
i sin hævn, mens vi slår det ihjel
med vores giftstoffer.

Jeg tenker ofte på gatene
i nærheten av Hiroshima,
der tusenvis av mennesker vandret målløst,
mistet i sin ubeskrivelige lidelsene
med kroppen vansiret
av den brennende varmen fra bomben.
Og jeg er red
for en endelig gjentakelse av at hendelsen
i navnet til noen større gode,
inspirert av destruktiv filosofi
som lammer vår eksistens…
en skandaløst hendelse
som vil ødelegge millioner i utrolige smerter,
frigjøre dem fra det absurd
i en meningsløs tilværelse.
Vår rase er fortsatt veldig ung,
og som en gruppe av tapte barn
ser vi virkeligheten
i puerile og mytologiske måter,
fanget i uhyrlige tanker
som kommer fra den mørke fantomer
dypt i vår febrilske fantasien.
Vi kan ennå bli ødelagt
før vi kan rømme fra vårt mørke huler
i lyset som vil sikre vår overlevelse
i stedet for våre mindre ødeleggelse,
som til slutt ikke vil la en eneste spor
av vår tilstedeværelse på denne jorden,
som allerede nå er langsomt dreper oss
i sin hevn mens vi dreper den med
våre giftstoff.

I often think of the streets near Hiroshima,
where thousands of people wandered aimlessly,
lost in their unspeakable suffering
with their bodies disfigured
by the searing heat of the bomb.
And I am afraid of a final repetition
of that event in the name
of some greater good,
inspired by destructive philosophies
that paralyze our existence…
an unconscionable event
that will destroy millions in incredible pain,
releasing them from the absurdity
of a meaningless existence.
Our race is still very young,
and like a group of lost children
we see reality in puerile and mythological ways,
entrapped in monstrous thoughts
that come from the dark phantoms
deep in our feverish imaginations.
We may yet be destroyed
before we can escape
from our dark caves into the light
that will insure our survival
instead of our slow destruction,
which eventually will not leave a single trace
of our presence on this earth,
which even now is slowly killing us
in its revenge
while we kill it with our poisons.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: